Moving (again)

Hey! This is my last post here. For a very light blogger like me, I think Google Buzz suits me better –I can combine short and not-so-short posts there, have them readily searchable, control its privacy settings per post, and not feeling utterly miserable for not updating regularly. My buzzes will appear in this address.

Thank you to everyone who has visited here, and special thanks to those who have contributed with comments and criticism. Please come round over there, too –I’d love to.

In the Town

Happy Christmas, my dear readers: thank you for your time and for your caring for these poor annotations of mine.

In the Town

Anon.

Joseph

Take heart, the journey’s ended:
I see the twinkling lights,
Where we shall be befriended
On this the night of nights.

Mary

Now praise the Lord that led us
So safe into the town,
Where men will feed and bed us,
And I can lay me down.

Joseph

And how then shall we praise him?
Alas, my heart is sore
That we no gifts can raise him,
We are so very poor.

Mary

We have as much as any
That on the earth do live,
Although we have no penny,
We have ourselves to give.

Joseph

Look yonder, wife, look yonder!
A hostelry I see,
Where travellers that wander
Will very welcome be.

Mary

The house is tall and stately,
The door stands open thus;
Yet husband, I fear greatly
That inn is not for us.

Joseph

God save you, gentle master!
Your littlest room indeed
With plainest walls of plaster
Tonight will serve our need.

Host

For lordlings and for ladies
I’ve lodgings and to spare;
For you and yonder maid is
No closet anywhere.

Joseph

Take heart, take heart, sweet Mary,
Another inn I spy,
Whose host will not be chary
To let us easy lie.

Mary

O aid me, I am ailing,
My strength is nearly gone;
I feel my limbs are failing,
And yet we must go on.

Joseph

God save you, Hostess, kindly!
I pray you, house my wife,
Who bears beside me blindly
The burden of her life.

Hostess

My guests are rich men’s daughters,
and sons, I’d have you know!
Seek out the poorer quarters,
where ragged people go.

Joseph

Good sir, my wife’s in labour,
some corner let us keep.

Host

Not I: knock up my neighbour,
and as for me, I’ll sleep.

Mary

In all the lighted city
where rich men welcome win,
Will not one house for pity
Take two poor strangers in?

Joseph

Good woman, I implore you,
Afford my wife a bed.

Hostess

Nay, nay. I’ve nothing for you
Except the cattle shed.

Mary

Then gladly in the manger
Our bodies we will house,
Since men tonight are stranger
Than asses are and cows.

Joseph

Take heart, take heart, sweet Mary,
The cattle are our friends,
Lie down, lie down, sweet Mary,
For here our journey ends.

Mary

Now praise the Lord that found me
This shelter in the town,
Where I with friends around me
May lay my burden now.

(Taken from Michael Harrison and Christopher Stuart-Clark’s The Young Oxford Book of Christmas Poems)

Una altra escola, és possible?

Imagina (i sé que és molt imaginar) que el primer dia de classe a l’Institut, en la primera classe de Biologia que has tingut mai, el professor, abans de dir bon dia, de demanar els noms, de mirar suspicaçment els alumnes, comença així:

Your cells are a country of ten thousand trillion citizens, each devoted in some intensively specific way to your overall well-being. There isn’t a thing they don’t do for you. They let you feel pleasure and form thoughts. They enable you to stand and stretch and caper. When you eat, they extract the nutrients, distribute the energy, and carry off the wastes but they also remember to make you hungry in the first place and reward you with a feeling of well-being afterward so that you won’t forget to eat again. They keep your hair growing, your ears waxed, your brain quietly purring. They manage every corner of your being. They will jump to your defense the instant you are threatened. They will unhesitatingly die for you—billions of them do so daily. And not once in all your years have you thanked even one of them. So let us take a moment now to regard them with the wonder and appreciation they deserve.

I que, abans que hagis aconseguit fer pestanyejar els ulls, continua així:

If you could visit a cell, you wouldn’t like it. Blown up to a scale at which atoms were about the size of peas, a cell itself would be a sphere roughly half a mile across, and supported by a complex framework of girders called the cytoskeleton. Within it, millions upon millions of objects—some the size of basketballs, others the size of cars—would whiz about like bullets. There wouldn’t be a place you could stand without being pummeled and ripped thousands of times every second from every direction. Even for its full-time occupants the inside of a cell is a hazardous place. Each strand of DNA is on average attacked or damaged once every 8.4 seconds—ten thousand times in a day—by chemicals and other agents that whack into or carelessly slice through it, and each of these wounds must be swiftly stitched up if the cell is not to perish.

Per acabar d’aquesta manera:

When cells are no longer needed, they die with what can only be called great dignity. They take down all the struts and buttresses that hold them together and quietly devour their component parts. The process is known as apoptosis or programmed cell death. Every day billions of your cells die for your benefit and billions of others clean up the mess. Cells can also die violently—for instance, when infected—but mostly they die because they are told to. Indeed, if not told to live—if not given some kind of active instruction from another cell— cells automatically kill themselves. Cells need a lot of reassurance.

Ara deixa d’imaginar i torna al llibre: Tema 13, La cèŀlula. La cèŀlula es compon de membrana, citoplasma i nucli. La membrana…

(excerpts from Bill Bryson’s A Short History of Nearly Everything)

Jo sign

Manifiesto “En defensa de los derechos fundamentales en internet”

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que…

1.- Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.

2.- La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial – un organismo dependiente del ministerio de Cultura -, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.

3.- La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.

4.- La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.

5.- Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

6.- Consideramos que las industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.

7.- Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.

8.- Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.

9.- Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.

10.- En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Este manifiesto, elaborado de forma conjunta por varios autores, es de todos y de ninguno. Si quieres sumarte a él, difúndelo por Internet.

Rima i Roma

BONA FORTUNA. Santiago Auserón cercava una rima per a la frase hace falta valor en la que havia d’aparellar-li, ven a la escuela de … i, mancat d’inspiració i potser una mica estret de temps, hi va colar calor. I vés per on, l’èxit és immediat, i els versets són ara un clàssic del pop espanyol.

CASUíSTICA RELIGIOSA. El creient egoista creu en Déu quan el necessita i no hi creu la resta del temps. El creient altruista hi creu a les set del matí, quan s’aixeca, però ha deixat de creure-hi a les dotze del vespre, quan se’n va al llit –i fins l’endemà, en què tot recomença.

I ja està bé així. Fora d’això, tot és teologia.

Muertos, o algo peor

Dies abans de la notícia d’avui en què, com podeu llegir, els qui no combreguen amb la tesi oficial del canvi climàtic ja poden anar plegant veles, que ben se n’ocupa l’establishment científic de què no publiquen, vaig quedar astorat de llegir aquestes dades que presentà n’Arcadi Espada. Resulta que, després d’anys d’haver estat induïts a pensar que a Ciudad Juárez es mataven dones, i només dones, i només pel fet de ser-ho, u se n’assabenta ara de les xifres. Les corresponents a enguany mostren que han mort 114 dones, i sorpresa: 1386 homes. A El Pais hi deuen haver llegit n’Espada, perquè avui, curiosament, posen feminicidi entre cometes.

Take Off Your Old Brown Shoes

A LA JAPONESA. I a l’aràbiga, i a la nòrdica, i a la de qualsevol cultura que sap valorar la importància de la higiene i que s’esforça en honorar-la; així ho hem començat a fer a ca nostra, on les sabates, ara, queden a la porta. I ja estem notant els primers efectes –la casa ha tornat més íntima, més pròpia, i s’hi està (encara) més a gust.

DELUSIONS NO MORE. M. ja sap que, de Santes i de Reis, no n’hi ha. Ens va fer la pregunta l’altre dia, plantejada negativament, tot esperant confirmació de la denegació. I l’hi vàrem donar, naturalment –quin descans! Aquesta mentida, tan blanca i piadosa i venial com una mentida pot esser, però mentida al cap i a la fi, i mentida de cap a peus, era per mi com una espineta clavada en la bufeta de les coses ben fetes.

UNA ALTRA DE MíNIMS. Ser feliç, és no ser infeliç?

Esguards de llibertat

TACONS. A sota d’una dona desitjable sempre hi ha una sabata de taló alt.

OCCIDENT. La meua veïna, una moreta mare de dos al.lots que al poc de ser arribada davallava el cap i evitava la mirada quan t’hi creuaves, saluda ara amb un somriure preciosament tímid; i els ulls, per damunt del vel, li brillen. Benvinguda siga.

EL PRINCIPI DE LA CAPITULACIó. Més Cioran, ‘Ese maldito yo’:

En el límite de la noche. Nadie ya, sólo la irrupción de los minutos. Cada uno de ellos fingiendo acompañarnos y esfumándose luego –deserción tras deserción.

Ser objetivo es la prueba de una perturbación inquietante. Quien dice vivo dice parcial: la objetividad, fenómeno tardío, síntoma alarmante, es el comienzo de la capitulación.

Decepcionados por todos, es inevitable que acabemos siéndolo por nosotros mismos; a no ser que hayamos comenzado por ahí.

La rabia de no haberse extraviado como los demás, de haber acertado: esa es la miseria secreta de más de un desengañado.

Cada uno se agarra como puede a su mala estrella.

No aceptaba vivir a remolque de Dios.

Se necesita una gran dosis de insensibilidad para no… (make it large).

Ain’t no mountain

RECORD. El dels premis CAPLA de dibuix, a Castelló, que organitzava la Caixa d’Estalvis. Fins i tot jo, amb el conegut trauma pel dibuix que em va causar un dels enrgúmens que passaven per mestres quan érem infants, m’hi presentava; per mor dels obsequis, naturalment i exclusivament –aquells rotuladors gruixats indelebles, un de negre i l’altre de vermell; o la taula periòdica dels elements; o el més bo de tots, un que em sap greu d’haver perdut: el Cuadro sinóptico de la Historia universal, valga’m Déu!

CALIGRAFIA. La bona lletra és com l’educació –no l’hauries de perdre mai. Més encara –cal conservar-la, com a mostra d’autocontrol i font d’autoestima, en les situacions en què els altres estarien encantats que t’hi deixassis anar.

FURTS. Al llarg de la meua vida m’han furtat bastantes coses (afortunadament, no m’han atracat mai). He comprovat que, a la feina, qualsevol cosa que deix damunt la taula sense vigilància és susceptible de ser robada. Hi ha una excepció, però: els llibres. Ningú està interessat a furtar llibres. Són un no-valor segur. Ja els pots abandonar tranquil.lament, en el lloc més visible, que ningú no hi pararà esment.

AMISTAT. Diu Toni F. que, per a ell, l’amistat és un concepte elusiu. I per a qui no? Jo hi he pensat, escadusserament, al llarg dels anys –és un tema que m’agrada. Què en puc dir? Que, o bé adoptes un criteri de màxims, el de és amic aquell que t’ajuda a moure un cadàver (i no ho prengueu completament a broma –penseu durant una estona si algú en el vostre cercle d’amistats ho faria), o si pel contrari et va més bé el criteri de mínims, en què seria amic tot aquell amb qui tens relacions, bones o dolentes, superficials o profundes (i no desdenyeu aquest criteri tampoc del tot –penseu que conèixer qualcú, tenir-hi relació és una extravagància planetària, una insignificància estadística quan ho poses en relació amb la gent que no coneixes).

AMOR. I què passa amb l’amor? L’amistat no és pas amor. L’amor és una cosa distinta que requereix d’altres criteris per ser identificada i mesurada. Com saps qui t’estima, i com saps a qui estimes? Aquí no valen criteris de mínims –no estimes per se amb qui estàs casat, ni als qui t’han parit. Estimes, com deia Diana Ross, aquell pel qual, si desaparegués, ho deixaries tot i a tots (tot i a tots) i no aturaries fins trobar-lo — literalment, no figurativament. Ara digues: quants n’hi ha, en la teua vida, que qualificarien per a això?

Universally ignored

ACADEMY. After explaining about the long time plate tectonics had to wait until it finally got accepted by the mainstream geology science, Bryson ends the chapter with the following comment:

Interestingly, oil company geologists had known for years that if you wanted to find oil you had to allow for precisely the sort of surface movements that were implied by plate tectonics. But oil geologists didn’t write academic papers; they just found oil.

ROSSI. Quina és l’expressió que mai no fan servir ni en Biaggi, ni en Sete, ni en Lorenzo? Vale.

SALUTACIONS. Quant més sonor el bes, més fals el sentiment?

FREEDOM What philosophical thesis do you think it most important to disseminate? > Freedom. It sounds trite, but without it, what’s the point of life? Almost everything else is incidental to the basic right of a newborn human being to grow up to enjoy life on this planet limited only by the moderation required to mutually accommodate others (Brett Lock, from the normblog profiles).

Si hi estàs d’acord, ets un liberal clàssic.

THE IMPORTANT PAPER WHICH WAS…

When the crust reached the end of its journey at the boundary with continents, it plunged back into the Earth in a process known as subduction. That explained where all the sediment went. It was being returned to the bowels of the Earth. It also explained why ocean floors everywhere were so comparatively youthful. None had ever been found to be older than about 175 million years, which was a puzzle because continental rocks were often billions of years old. Now Hess could see why. Ocean rocks lasted only as long as it took them to travel to shore. It was a beautiful theory that explained a great deal. Hess elaborated his ideas in an important paper, which was almost universally ignored.

Bryson of course.

Saber el que té importància i el que no en té

‘Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir –saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és a dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma de l’amor –en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir’.

Josep Pla, El quadern gris

Submón particular

Hi ha un submón, al qual pertanyc, que és el dels caminadors ràpids. Com tot submón, és desconegut de la gent que no hi pertany.

A diferència d’altres submons, aquest no és pas sinistre ni pervers. No hi estam organitzats, ni tan sols ens coneixem –simplement ens reconeixem en el carrer quan percebem l’elegància en el moviment — coordinació eficient de cames i braços; impuls enèrgic i constant en la gambada; mirada atenta per determinar, en cada moment, la millor traçada possible.

Quan ens trobem, competim molt discretament. La contesa preferida és la carrera a dues bandes, cadascú per una vorera, en una via suficientment clara com per poder assolir velocitat però no tan buida que no permeta afinar en habilitat. El resultat és de satisfacció per la victòria o d’admiració en la derrota. Val a dir que no sóc pas dolent com a competidor: tot i mancar en alçada, tinc bon fons i també un bon esprint. I si no trobam ningú, que és la cosa habitual, sempre ens queda l’enfrontament contra el temps o contra el timing dels semàfors (que solem tenir bastant controlat).

El caminador ràpid comença el moviment sempre en el maluc (mai en el genoll!) i el continua impulsant-se amb els músculs de la cuixa. No fa via perquè frissa, sinó perquè no pot no fer via. Si el veus venir de cara, no t’has de preocupar, que ell sabrà esquivar-te; si el sents per darrere, no passis gens de pena, que per molt a prop que es posi per avançar-te no et fregarà mai. Això sí: si vas amb les amigues, i la vorera és estreta, no aneu les tres del bracet, per l’amor de déu, que ens exaspereu!

Tricky wise old man

YOUNG MAN. ‘As physicists built bigger and more ambitious machines, they began to find or postulate particles or particle families seemingly without number: muons, pions, hyperons, mesons, K-mesons, Higgs bosons, intermediate vector bosons, baryons, tachyons. Even physicists began to grow a little uncomfortable. “Young man,” Enrico Fermi replied when a student asked him the name of a particular particle, “if I could remember the names of these particles, I would have been a botanist.” ‘

(Bill Bryson, A Short History of Nearly Everything)

Hobbies

DELIVERING. Per primera vegada en anys (potser exager) estic sent productiu. Productiu de res lucratiu, s’entén; i productiu de poca substància. Però productiu.

AFICIONS. Mai no he sabut què contestar quan m’han demanat quin són els meus hobbies. En tinc, jo, d’això? Dels tradicionals i bons de dir, pots comptar que no. Ara bé: qualque cosa faig en el meu temps lliure, poc o molt. Doncs, això que faig, si és habitual, deu ser el meu hobby, no?

Sí i no. No veig clar acceptar com a hobby l’activitat habitual a Internet –llegir la web, manejar el correu, publicar al blog, anunciar-se al facebook, etc. Tot això ha de ser exclòs de la consideració –no és lleure genuí, com tampoc no ho és llegir paper, anar al cine o mirar la tele.

Què queda, en el meu cas, eliminat això? No és fàcil d’esbrinar, però pens que, per fi, ho sé —lo meu és el control efectiu de la informació (de la meua informació, s’entén). Em pas hores i dies i mesos classificant fotos i cançons, omplint exifs, ides, iptcs i demés; triant i retriant bits, pujant-los ací i allà; dissenyant estratègies de seguretat i implementant-les, provant aquest i aquell i encara aquell altre programa o sistema; aprenent a introduir text eficaçment i a modificar-lo amb el mínim esforç; intentant aconseguir el major nivell d’independència possible de qualsevol plataforma, sense abocar-me al cloud computing; etc. En definitiva, a assegurar-me de què:

• no tindré informació que no sabré recuperar
• no tindré informació que no podré consultar o introduir en qualsevol lloc en qualsevol moment mitjançant qualsevol plataforma
• seré capaç d’editar text amb certa destresa i intel·ligència
• em procuraré, per a la consecució de tot això, una experiència computacional plaentera i autoconscient.

I ara que ja sé quin és el meu hobby, crec que diré mountain bike quan m’hi demanen.

Me mata

VIATGE. De pont per Madrid. Angel em va dir els anys: 25, d’ençà que ell i jo,  jovenets de devuit anys (si ja fets) anàrem a la gran ciutat a estudiar, un sociologia, l’altre publicitat. Madrid ha canviat poc: continua sent una ciutat acollidora i magnífica, un xic envellida potser (o érem nosaltres); per ventura sí que eren els Jocs el que havia de mester per rejovenir-se.

Els gratacels nous, imponents i bells; però com morts.

Ingenus i no

SKINS. Aquesta sèrie d’adolescents bristolians és exagerada i inconsistent; això no obstant, encerta en la caracterització bàsica dels joves, perquè té la virtut de basar-la no tant en els trets psicològics de personalitat o en els socials de repartiment de rols dins els grup, sinó en la diferent manera en què cada un d’ells atén i respon als condicionadors bàsics que defineixen i determinen el curs de l’adolescència, això és: el sexe com a descobridor de la poderosa força natural; el desafiament de l’autoritat com a resposta al descobriment de la constricció social i de la seva aparent precarietat; i la necessitat de fer-se amb una identitat, tant més allunyada de l’origen com adotzenada en el destí.

Això la fa bona de veure. Diumenges a les 23:00 a Antena Neox; qualsevol dia a qualsevol hora a l’emule.

EVOLUCIONS. Ara duc auriculars pel carrer, qui ho hauria dit.

CIORAN. No transmet una visió desesperançada o desil.lusionada, perquè no enyora o lamenta la manca d’esperança o il.lusió –més aviat en detesta la presència. Es la visió d’un misantrop pur però no dur. M’hi reconec.

Para neutralizar a los envidiosos, deberíamos salir a la calle con muletas. Únicamente el espectáculo de nuestra degradación humaniza algo a nuestros amigos y a nuestros enemigos.

El hombre es libre, salvo en lo que posee de más profundo. En la superficie, hace lo que quiere; en sus capas más oscuras, «voluntad» es un vocablo carente de sentido.

«Soy un cobarde, no puedo soportar el sufrimiento de ser feliz.»Para calar a alguien, para conocerlo realmente, me basta ver cómo reacciona a estas palabras de Keats. Si no comprende inmediatamente, inútil continuar.

«Me sorprende que un hombre tan extraordinario haya podido morir», escribí a la viuda de un filósofo. Sólo me di cuenta de la estupidez de mi carta tras haberla enviado. Mandarle otra hubiera sido arriesgarme a una segunda sandez. Tratándose de pésames, todo lo que no es cliché raya en la inconveniencia o la aberración.

Siendo el hombre un animal enfermizo, cualquiera de sus palabras o de sus gestos equivale a un síntoma.

Cuando se debe tomar una decisión capital, nada hay más peligroso que consultar con los demás, dado que, salvo algunos extraviados, nadie desea sinceramente nuestro bien.

¡Si supieran los hijos que no he querido tener la felicidad que me deben!

Mientras el dentista me machacaba las mandíbulas, yo me decía que el Tiempo era el único tema sobre el que se debería meditar, que El era la causa de que me encontrase sobre aquel sillón fatal y de que todo crujiera, incluido el resto de mis dientes.

Siendo el gusto por el mal innato, no tenemos ninguna necesidad de fatigarnos para adquirirlo. ¡Con qué habilidad el niño ejerce de entrada sus malos instintos, con qué competencia, con qué furia!

Victima yo de una angustia que no sabía cómo quitarme de encima, llaman a la puerta. Abro. Era una señora de cierta edad a la que no esperaba en absoluto. Durante tres horas me martirizó con tales necedades que mi angustia se transformó en cólera. Estaba salvado.

La tiranía destruye o fortalece al individuo; la libertad lo debilita y lo convierte en un fantoche. El hombre tiene más posibilidades de salvarse a través del infierno que del paraíso.

(‘Ese maldito yo’, Aveux et anathèmes, 1987)

GRIP A. Si serveix perquè la gent se n’adoni que estornudar en públic, davant els altres, repetidament o no, és de mala educació, d’alguna cosa haurà aprofitat.

ACUDIT que se m’ACUT. Com diferenciar un pare d’una persona normal? Que a la sèrie 1, 2, 3 i … aquest respon 4, mentre que el pare ho fa amb Castigat!.

PREGUNTA. Què hi ha més, en aquest món, bojos o borratxos?

No Serena

Va ser la història més comentada al darrer US Open: la de na Serena Williams quan, en el partit de semifinals contra Clijsters, és sancionada amb un punt (que li costa el partit) per haver esbravat la frustració amb una de les jutgesses de línia. Mirau el video:

La jutgessa –menuda, sigil·losa, reflexiva, prudent– és l’epítom de la civilització. La tennista –immensa, patent, impulsiva, directa– ho és de la força i del candor, és a dir, del primitivisme original. Naturalment guanya el primer, com no pot ser altrament, i un es queda amb el sentiment desassossegador de què, pel camí, hem deixat bona part del coratge, de la franquesa, i de la pròpia responsabilitat.

El evangelio según Marcos

de Jorge Luís Borges, primer audiollegit i després cercat en lletra perquè val la pena de llegir-lo bé:

No le gustaba discutir; prefería que el interlocutor tuviera razón y no él. Aunque los azares del juego le interesaban, era un mal jugador, porque le desagradaba ganar. Su abierta inteligencia era perezosa; a los treinta y tres años le faltaba rendir una materia para graduarse, la que más lo atraía. Su padre, que era librepensador, como todos los señores de su época, lo había instruido en la doctrina de Herbert Spencer, pero su madre, antes de un viaje a Montevideo, le pidió que todas las noches rezara el Padrenuestro e hiciera la señal de la cruz.

**

Espinosa, en el campo, fue aprendiendo cosas que no sabía y que no sospechaba. Por ejemplo, que no hay que galopar cuando uno se está acercando a las casas y que nadie sale a andar a caballo sino para cumplir con una tarea.

I llegint aquest conte un aprèn els perills, fenomenals, de la imaginació i de la condescendència.

Wuthering Heights

De n’Emily Brontë.

Un dels grans caràcters que ha donat la literatura, el d’en Heathcliff; i quin talent narratiu, el de n’Emily —ni és fàcil imaginar una història així, ni contar-la amb la sofisticació i l’originalitat amb què ho fa —només cal veure els dos films que se n’han fet, per adonar-se’n; com han hagut de simplificar, adotzenar i endolcir la trama i els personatges. La noveŀla, però, no és només Heathcliff: és un crit de desesperada humanitat llançat amb fúria, passió, resignació o calma per tots i cadascun dels seus personatges —que s’aguanten, que no enganyen, que genuïnament sorprenen.

Perquè si no existís el mal,

quina necessitat tindríem de Déu?

(No resol això el problema de la teodicea, o justificació del mal?)