Submón particular

October 21, 2009

Hi ha un submón, al qual pertanyc, que és el dels caminadors ràpids. Com tot submón, és desconegut de la gent que no hi pertany.

A diferència d’altres submons, aquest no és pas sinistre ni pervers. No hi estam organitzats, ni tan sols ens coneixem –simplement ens reconeixem en el carrer quan percebem l’elegància en el moviment — coordinació eficient de cames i braços; impuls enèrgic i constant en la gambada; mirada atenta per determinar, en cada moment, la millor traçada possible.

Quan ens trobem, competim molt discretament. La contesa preferida és la carrera a dues bandes, cadascú per una vorera, en una via suficientment clara com per poder assolir velocitat però no tan buida que no permeta afinar en habilitat. El resultat és de satisfacció per la victòria o d’admiració en la derrota. Val a dir que no sóc pas dolent com a competidor: tot i mancar en alçada, tinc bon fons i també un bon esprint. I si no trobam ningú, que és la cosa habitual, sempre ens queda l’enfrontament contra el temps o contra el timing dels semàfors (que solem tenir bastant controlat).

El caminador ràpid comença el moviment sempre en el maluc (mai en el genoll!) i el continua impulsant-se amb els músculs de la cuixa. No fa via perquè frissa, sinó perquè no pot no fer via. Si el veus venir de cara, no t’has de preocupar, que ell sabrà esquivar-te; si el sents per darrere, no passis gens de pena, que per molt a prop que es posi per avançar-te no et fregarà mai. Això sí: si vas amb les amigues, i la vorera és estreta, no aneu les tres del bracet, per l’amor de déu, que ens exaspereu!

Advertisements