Rima i Roma

November 30, 2009

BONA FORTUNA. Santiago Auserón cercava una rima per a la frase hace falta valor en la que havia d’aparellar-li, ven a la escuela de … i, mancat d’inspiració i potser una mica estret de temps, hi va colar calor. I vés per on, l’èxit és immediat, i els versets són ara un clàssic del pop espanyol.

CASUíSTICA RELIGIOSA. El creient egoista creu en Déu quan el necessita i no hi creu la resta del temps. El creient altruista hi creu a les set del matí, quan s’aixeca, però ha deixat de creure-hi a les dotze del vespre, quan se’n va al llit –i fins l’endemà, en què tot recomença.

I ja està bé així. Fora d’això, tot és teologia.

Advertisements

Esguards de llibertat

November 4, 2009

TACONS. A sota d’una dona desitjable sempre hi ha una sabata de taló alt.

OCCIDENT. La meua veïna, una moreta mare de dos al.lots que al poc de ser arribada davallava el cap i evitava la mirada quan t’hi creuaves, saluda ara amb un somriure preciosament tímid; i els ulls, per damunt del vel, li brillen. Benvinguda siga.

EL PRINCIPI DE LA CAPITULACIó. Més Cioran, ‘Ese maldito yo’:

En el límite de la noche. Nadie ya, sólo la irrupción de los minutos. Cada uno de ellos fingiendo acompañarnos y esfumándose luego –deserción tras deserción.

Ser objetivo es la prueba de una perturbación inquietante. Quien dice vivo dice parcial: la objetividad, fenómeno tardío, síntoma alarmante, es el comienzo de la capitulación.

Decepcionados por todos, es inevitable que acabemos siéndolo por nosotros mismos; a no ser que hayamos comenzado por ahí.

La rabia de no haberse extraviado como los demás, de haber acertado: esa es la miseria secreta de más de un desengañado.

Cada uno se agarra como puede a su mala estrella.

No aceptaba vivir a remolque de Dios.

Se necesita una gran dosis de insensibilidad para no… (make it large).

Ain’t no mountain

October 30, 2009

RECORD. El dels premis CAPLA de dibuix, a Castelló, que organitzava la Caixa d’Estalvis. Fins i tot jo, amb el conegut trauma pel dibuix que em va causar un dels enrgúmens que passaven per mestres quan érem infants, m’hi presentava; per mor dels obsequis, naturalment i exclusivament –aquells rotuladors gruixats indelebles, un de negre i l’altre de vermell; o la taula periòdica dels elements; o el més bo de tots, un que em sap greu d’haver perdut: el Cuadro sinóptico de la Historia universal, valga’m Déu!

CALIGRAFIA. La bona lletra és com l’educació –no l’hauries de perdre mai. Més encara –cal conservar-la, com a mostra d’autocontrol i font d’autoestima, en les situacions en què els altres estarien encantats que t’hi deixassis anar.

FURTS. Al llarg de la meua vida m’han furtat bastantes coses (afortunadament, no m’han atracat mai). He comprovat que, a la feina, qualsevol cosa que deix damunt la taula sense vigilància és susceptible de ser robada. Hi ha una excepció, però: els llibres. Ningú està interessat a furtar llibres. Són un no-valor segur. Ja els pots abandonar tranquil.lament, en el lloc més visible, que ningú no hi pararà esment.

AMISTAT. Diu Toni F. que, per a ell, l’amistat és un concepte elusiu. I per a qui no? Jo hi he pensat, escadusserament, al llarg dels anys –és un tema que m’agrada. Què en puc dir? Que, o bé adoptes un criteri de màxims, el de és amic aquell que t’ajuda a moure un cadàver (i no ho prengueu completament a broma –penseu durant una estona si algú en el vostre cercle d’amistats ho faria), o si pel contrari et va més bé el criteri de mínims, en què seria amic tot aquell amb qui tens relacions, bones o dolentes, superficials o profundes (i no desdenyeu aquest criteri tampoc del tot –penseu que conèixer qualcú, tenir-hi relació és una extravagància planetària, una insignificància estadística quan ho poses en relació amb la gent que no coneixes).

AMOR. I què passa amb l’amor? L’amistat no és pas amor. L’amor és una cosa distinta que requereix d’altres criteris per ser identificada i mesurada. Com saps qui t’estima, i com saps a qui estimes? Aquí no valen criteris de mínims –no estimes per se amb qui estàs casat, ni als qui t’han parit. Estimes, com deia Diana Ross, aquell pel qual, si desaparegués, ho deixaries tot i a tots (tot i a tots) i no aturaries fins trobar-lo — literalment, no figurativament. Ara digues: quants n’hi ha, en la teua vida, que qualificarien per a això?

Universally ignored

October 27, 2009

ACADEMY. After explaining about the long time plate tectonics had to wait until it finally got accepted by the mainstream geology science, Bryson ends the chapter with the following comment:

Interestingly, oil company geologists had known for years that if you wanted to find oil you had to allow for precisely the sort of surface movements that were implied by plate tectonics. But oil geologists didn’t write academic papers; they just found oil.

ROSSI. Quina és l’expressió que mai no fan servir ni en Biaggi, ni en Sete, ni en Lorenzo? Vale.

SALUTACIONS. Quant més sonor el bes, més fals el sentiment?

FREEDOM What philosophical thesis do you think it most important to disseminate? > Freedom. It sounds trite, but without it, what’s the point of life? Almost everything else is incidental to the basic right of a newborn human being to grow up to enjoy life on this planet limited only by the moderation required to mutually accommodate others (Brett Lock, from the normblog profiles).

Si hi estàs d’acord, ets un liberal clàssic.

THE IMPORTANT PAPER WHICH WAS…

When the crust reached the end of its journey at the boundary with continents, it plunged back into the Earth in a process known as subduction. That explained where all the sediment went. It was being returned to the bowels of the Earth. It also explained why ocean floors everywhere were so comparatively youthful. None had ever been found to be older than about 175 million years, which was a puzzle because continental rocks were often billions of years old. Now Hess could see why. Ocean rocks lasted only as long as it took them to travel to shore. It was a beautiful theory that explained a great deal. Hess elaborated his ideas in an important paper, which was almost universally ignored.

Bryson of course.

Ingenus i no

October 16, 2009

SKINS. Aquesta sèrie d’adolescents bristolians és exagerada i inconsistent; això no obstant, encerta en la caracterització bàsica dels joves, perquè té la virtut de basar-la no tant en els trets psicològics de personalitat o en els socials de repartiment de rols dins els grup, sinó en la diferent manera en què cada un d’ells atén i respon als condicionadors bàsics que defineixen i determinen el curs de l’adolescència, això és: el sexe com a descobridor de la poderosa força natural; el desafiament de l’autoritat com a resposta al descobriment de la constricció social i de la seva aparent precarietat; i la necessitat de fer-se amb una identitat, tant més allunyada de l’origen com adotzenada en el destí.

Això la fa bona de veure. Diumenges a les 23:00 a Antena Neox; qualsevol dia a qualsevol hora a l’emule.

EVOLUCIONS. Ara duc auriculars pel carrer, qui ho hauria dit.

CIORAN. No transmet una visió desesperançada o desil.lusionada, perquè no enyora o lamenta la manca d’esperança o il.lusió –més aviat en detesta la presència. Es la visió d’un misantrop pur però no dur. M’hi reconec.

Para neutralizar a los envidiosos, deberíamos salir a la calle con muletas. Únicamente el espectáculo de nuestra degradación humaniza algo a nuestros amigos y a nuestros enemigos.

El hombre es libre, salvo en lo que posee de más profundo. En la superficie, hace lo que quiere; en sus capas más oscuras, «voluntad» es un vocablo carente de sentido.

«Soy un cobarde, no puedo soportar el sufrimiento de ser feliz.»Para calar a alguien, para conocerlo realmente, me basta ver cómo reacciona a estas palabras de Keats. Si no comprende inmediatamente, inútil continuar.

«Me sorprende que un hombre tan extraordinario haya podido morir», escribí a la viuda de un filósofo. Sólo me di cuenta de la estupidez de mi carta tras haberla enviado. Mandarle otra hubiera sido arriesgarme a una segunda sandez. Tratándose de pésames, todo lo que no es cliché raya en la inconveniencia o la aberración.

Siendo el hombre un animal enfermizo, cualquiera de sus palabras o de sus gestos equivale a un síntoma.

Cuando se debe tomar una decisión capital, nada hay más peligroso que consultar con los demás, dado que, salvo algunos extraviados, nadie desea sinceramente nuestro bien.

¡Si supieran los hijos que no he querido tener la felicidad que me deben!

Mientras el dentista me machacaba las mandíbulas, yo me decía que el Tiempo era el único tema sobre el que se debería meditar, que El era la causa de que me encontrase sobre aquel sillón fatal y de que todo crujiera, incluido el resto de mis dientes.

Siendo el gusto por el mal innato, no tenemos ninguna necesidad de fatigarnos para adquirirlo. ¡Con qué habilidad el niño ejerce de entrada sus malos instintos, con qué competencia, con qué furia!

Victima yo de una angustia que no sabía cómo quitarme de encima, llaman a la puerta. Abro. Era una señora de cierta edad a la que no esperaba en absoluto. Durante tres horas me martirizó con tales necedades que mi angustia se transformó en cólera. Estaba salvado.

La tiranía destruye o fortalece al individuo; la libertad lo debilita y lo convierte en un fantoche. El hombre tiene más posibilidades de salvarse a través del infierno que del paraíso.

(‘Ese maldito yo’, Aveux et anathèmes, 1987)

GRIP A. Si serveix perquè la gent se n’adoni que estornudar en públic, davant els altres, repetidament o no, és de mala educació, d’alguna cosa haurà aprofitat.

ACUDIT que se m’ACUT. Com diferenciar un pare d’una persona normal? Que a la sèrie 1, 2, 3 i … aquest respon 4, mentre que el pare ho fa amb Castigat!.

PREGUNTA. Què hi ha més, en aquest món, bojos o borratxos?

No Serena

September 18, 2009

Va ser la història més comentada al darrer US Open: la de na Serena Williams quan, en el partit de semifinals contra Clijsters, és sancionada amb un punt (que li costa el partit) per haver esbravat la frustració amb una de les jutgesses de línia. Mirau el video:

La jutgessa –menuda, sigil·losa, reflexiva, prudent– és l’epítom de la civilització. La tennista –immensa, patent, impulsiva, directa– ho és de la força i del candor, és a dir, del primitivisme original. Naturalment guanya el primer, com no pot ser altrament, i un es queda amb el sentiment desassossegador de què, pel camí, hem deixat bona part del coratge, de la franquesa, i de la pròpia responsabilitat.

quina necessitat tindríem de Déu?

(No resol això el problema de la teodicea, o justificació del mal?)