Ain’t no mountain

October 30, 2009

RECORD. El dels premis CAPLA de dibuix, a Castelló, que organitzava la Caixa d’Estalvis. Fins i tot jo, amb el conegut trauma pel dibuix que em va causar un dels enrgúmens que passaven per mestres quan érem infants, m’hi presentava; per mor dels obsequis, naturalment i exclusivament –aquells rotuladors gruixats indelebles, un de negre i l’altre de vermell; o la taula periòdica dels elements; o el més bo de tots, un que em sap greu d’haver perdut: el Cuadro sinóptico de la Historia universal, valga’m Déu!

CALIGRAFIA. La bona lletra és com l’educació –no l’hauries de perdre mai. Més encara –cal conservar-la, com a mostra d’autocontrol i font d’autoestima, en les situacions en què els altres estarien encantats que t’hi deixassis anar.

FURTS. Al llarg de la meua vida m’han furtat bastantes coses (afortunadament, no m’han atracat mai). He comprovat que, a la feina, qualsevol cosa que deix damunt la taula sense vigilància és susceptible de ser robada. Hi ha una excepció, però: els llibres. Ningú està interessat a furtar llibres. Són un no-valor segur. Ja els pots abandonar tranquil.lament, en el lloc més visible, que ningú no hi pararà esment.

AMISTAT. Diu Toni F. que, per a ell, l’amistat és un concepte elusiu. I per a qui no? Jo hi he pensat, escadusserament, al llarg dels anys –és un tema que m’agrada. Què en puc dir? Que, o bé adoptes un criteri de màxims, el de és amic aquell que t’ajuda a moure un cadàver (i no ho prengueu completament a broma –penseu durant una estona si algú en el vostre cercle d’amistats ho faria), o si pel contrari et va més bé el criteri de mínims, en què seria amic tot aquell amb qui tens relacions, bones o dolentes, superficials o profundes (i no desdenyeu aquest criteri tampoc del tot –penseu que conèixer qualcú, tenir-hi relació és una extravagància planetària, una insignificància estadística quan ho poses en relació amb la gent que no coneixes).

AMOR. I què passa amb l’amor? L’amistat no és pas amor. L’amor és una cosa distinta que requereix d’altres criteris per ser identificada i mesurada. Com saps qui t’estima, i com saps a qui estimes? Aquí no valen criteris de mínims –no estimes per se amb qui estàs casat, ni als qui t’han parit. Estimes, com deia Diana Ross, aquell pel qual, si desaparegués, ho deixaries tot i a tots (tot i a tots) i no aturaries fins trobar-lo — literalment, no figurativament. Ara digues: quants n’hi ha, en la teua vida, que qualificarien per a això?

Advertisements

Wuthering Heights

September 2, 2009

De n’Emily Brontë.

Un dels grans caràcters que ha donat la literatura, el d’en Heathcliff; i quin talent narratiu, el de n’Emily —ni és fàcil imaginar una història així, ni contar-la amb la sofisticació i l’originalitat amb què ho fa —només cal veure els dos films que se n’han fet, per adonar-se’n; com han hagut de simplificar, adotzenar i endolcir la trama i els personatges. La noveŀla, però, no és només Heathcliff: és un crit de desesperada humanitat llançat amb fúria, passió, resignació o calma per tots i cadascun dels seus personatges —que s’aguanten, que no enganyen, que genuïnament sorprenen.

Mancur Olson, in his book The Logic Of Collective Action, highlighted the central problem of politics in a democracy. The benefits of political market-rigging can be concentrated to benefit particular special interest groups, while the costs (in higher taxes, slower economic growth, and many other second-order effects) are diffused through the entire population.

via Armed and Dangerous » Blog Archive » Some Iron Laws of Political Economics.

Una d’aquelles coses que sempre he pensat però mai no he sabut expressar. Es exactament això el que passa en aquest país, per exemple, amb els petits comerciants, que obtenen una protecció dels seus interessos concrets i materials que va en contra dels interessos de la immensa majoria de consumidors, massa dispersos com ni per pensar-hi d’oposar resistència.

M’apunt la referència del llibre d’Olson per llegir-lo.

Si no coneixeu el blog d’Eric S. Raymond, vos el recoman.