Submón particular

October 21, 2009

Hi ha un submón, al qual pertanyc, que és el dels caminadors ràpids. Com tot submón, és desconegut de la gent que no hi pertany.

A diferència d’altres submons, aquest no és pas sinistre ni pervers. No hi estam organitzats, ni tan sols ens coneixem –simplement ens reconeixem en el carrer quan percebem l’elegància en el moviment — coordinació eficient de cames i braços; impuls enèrgic i constant en la gambada; mirada atenta per determinar, en cada moment, la millor traçada possible.

Quan ens trobem, competim molt discretament. La contesa preferida és la carrera a dues bandes, cadascú per una vorera, en una via suficientment clara com per poder assolir velocitat però no tan buida que no permeta afinar en habilitat. El resultat és de satisfacció per la victòria o d’admiració en la derrota. Val a dir que no sóc pas dolent com a competidor: tot i mancar en alçada, tinc bon fons i també un bon esprint. I si no trobam ningú, que és la cosa habitual, sempre ens queda l’enfrontament contra el temps o contra el timing dels semàfors (que solem tenir bastant controlat).

El caminador ràpid comença el moviment sempre en el maluc (mai en el genoll!) i el continua impulsant-se amb els músculs de la cuixa. No fa via perquè frissa, sinó perquè no pot no fer via. Si el veus venir de cara, no t’has de preocupar, que ell sabrà esquivar-te; si el sents per darrere, no passis gens de pena, que per molt a prop que es posi per avançar-te no et fregarà mai. Això sí: si vas amb les amigues, i la vorera és estreta, no aneu les tres del bracet, per l’amor de déu, que ens exaspereu!

Advertisements

3 Responses to “Submón particular”

  1. Toni F. Says:

    “Quan ens trobem, competim molt discretament.” Genial. :)

    Aquesta propietat teva és genètica o fruit de l’aprenentatge?

    [m’he pres la llibertat … espero directriu]

    • Eduard Says:

      Vé d’antic.

      De fet, durant una temporada vaig estar preocupat per una cosa que vaig llegir. Deia que u caminava al ritme del seu cor. Com que tenia el prejudici que un ritme elevat de batecs era dolent, vaig voler caminar a poc a poc per provar així d’alterar el ritme cardíac… Quants errors plegats! Primer, el de donar credibilitat a qualsevol cosa que llegeixes; segon, el de no investigar si un prejudici particular té base científica o no; tercer, creure que perquè no vols que alguna cosa siga, no ho serà.

      Hi ha tantes, tantes coses que he llegit o sentit que m’han creat misèria, i continuen creant-me-la, que puc dir amb certesa que, d’haver estat menys pseudo-informat (però també menys informat) de moltes coses, la meua vida hauria estat millor. I com que finalment me n’he adonat, d’això, he començat a posar barreres actives i passives a la informació que rep, i m’està anat prou bé. El problema és que la informació és com l’aigua –no hi ha escletxa, per petita que siga, per on no s’escoli i t’arribi.

  2. Toni Says:

    M’ha agradat la teva resposta malgrat no tenir gens que veure amb el tema original de l’entrada … :)

    És veritat que la informació que ens arriba per via escrita sembla més fidedigna que la que rebem per altres vies. No obstant això, independentment de quina sigui aquesta via, tota informació és potencialment capaç de fer mal (i de moltes altres coses positives, per descomptat). Em solidaritzo amb la teva ineptitud per a evitar ser afectat, malgrat que et pesi, per la pseudo-informació – em temo que em passa el mateix.

    Per cert, és trivial fer un reply aquí comparat amb les absurdes complicacions de’n blogspot … :)


Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: